Vacuïtat: qualitat de vacu.

Comptar l’arribada de l’estiu a partir del dia que definitivament  canvies el nòrdic pels llençols. Inventar-te la vida  paral·lela de l’actor secundari durant el transcurs de la pel·lícula on s’explica la vida d’un clar protagonista. Llegir un llibre i imaginar-te quantes vegades l’autor deu haver esborrat aquella frase davant l’ordinador, quants maldecaps li deu haver costat trobar un sinònim a aquella paraula; o quants minuts, hores o inclús dies ha deixat passar entre paràgraf i paràgraf. Caminar entre una multitud, i adonar-te’n que deixes endarrere  50 vides/segon d’interessantíssimes persones que mai tindràs l’oportunitat de conèixer. Escoltar una cançó, i cavil·lar a quants milers de persones els deu fer feliç i al mateix temps a quants milers de persones més els deu entristir. Veure una fotografia i intentar entendre un somriure, una situació, un sentiment. Comptar el temps que dura un trajecte, pel número de cançons que tens temps d’escoltar.

I és que de vegades, només necessitem canviar el punt de vista des del qual ens mirem les coses. Anar més enllà, o no, ja és decisió nostra. Però almenys és interessant recordar que per arribar a ser una persona crítica amb el que t’envolta, cal entendre totes les opcions de les quals disposes, deixant la superficialitat, per una altra estona.

Forever Young

Galetetes salades, festucs, llaminadures de totes les classes, sandvitxos d’estil “british”, paquets de suc, coca-cola, begudes energètiques,  galetes Pim d’aquelles amb xocolata i melmelada de maduixa i/o de taronja, tabac etc. I no podria parar. De fons la Macarena. M’augurava un llarg viatge.

El vagó era petit,  suficientment petit com perquè em toqués assentar-me al seu costat.  No podia tenir més sort em vaig dir: “aniràs asseguda del revés ( a contra direcció) i a més a més tindràs una “grata” companyia”. El millor de tot,  els seients anaven de quatre en quatre. No tenia escapatòria: al minut 1 del viatge ja sabia que diria adéu a qualsevol intent de lectura, a qualsevol intent de becaina postlectura i a qualsevol intent de fugir del soroll amb la música de l’ipod  a tot drap. Era irrefutable, l’aldarull  es superposava a tots aquests tempteigs de passar desapercebuda entre tot aquell rebombori.

Ara era el torn del Ricky Martin “un dos tres un pasito pa’ lante María... un dos tres...”. Entre la María del preuat R.M. i l’accent francés d’aquells individus que no es tallaven ni un pèl, el vagó ,com qui no volia la cosa, va esdevenir més eróticofestivo que mai. “No, si al final, estarem prou entretinguts”- vaig pensar.

Fotos amunt, fotos avall. Ara em poso aquí, ara em poso allà. Eren adolescents, dos nois i quatre noies (renoi! Que ben acompanyats). N’hi havia una que portava el control de tot el tinglado. Jo no entenia ni papa de francès, però els altres li seguien les instruccions al peu de la lletra. Ella deia A, tots feien A. “Ara ens dibuixarem uns mostatxos (al més pur estil Dalí), i ens farem més fotos”. La noia va agafar la seva bossa, i d’allà hi va treure un necesser de maquillatge, equipadíssim. Ni que fos la Kate Moss. El cas és que va treure l’infal·lible llapis d’ulls, i van acabar tots amb el bigotet dibuixat, llestos per iniciar la pròxima sessió fotogràfica. El meu patiment anava in crescendo degut a la meva perillosa proximitat a l’objectiu de la càmera.  Ho tenia prou visualitzat “Acabaràs sortint a la foto de portada del Facebook d’algun d’aquests ninos hormonats. Sí, millor ens fiquem les ulleres de sol i per si de cas, prevenim”.

Jo els observava,  i al final una mica recelosa reflexionava. “Quina enveja em feu malpartits, gaudiu ara que podeu!” I diguem-li que va ser casualitat, o cosa del destí... que donant una petita treva al pop/reggeaton rocambolesc  que va estar sonant al vagó durant tot el viatge, en aquell precís instant l’inconfusible Forever Young d’Alphaville va envair tímidament tots els indrets d’aquell vagó. 

L'art de la desorientació

“Apunta’t bé l'adreça i de fet, no estaria malament que anessis el dia abans i deixessis molles de pa assenyalant el camí”. Lluny de voler exagerar la meva poca capacitat d’orientació espacial, això és tristament verídic; textualment extret d’un dels últims correus que vaig rebre a la meva bústia d’entrada a gratcient que el lloc on volíem anar a sopar estava especialment amagat. I sí, és una realitat amb la que convisc i que per molt que vulgui amagar-la se m’acaba veient el plumero a la primera de canvi. Tot plegat després s’acaba demostrant que és inequívocament molt pitjor optar per aquesta última opció.

Aquest fet sens dubte ja em ve de mena, però el cas és que quan vaig arribar a Barcelona (ara farà uns 6 anys) el que podíem titllar de mancança puntual que passava més o menys desapercebuda, es va veure agreujada a uns límits, fins llavors, desconeguts per a mi. Sí, ho confesso, les meves companyes d’universitat no me’n deixaven passar ni una i a la meva primera mostra de debilitat, em van arrossegar fins al quiosc més pròxim per comprar-me un mapa de la capital catalana. No era per menys, de fet els hi tinc molt agraït: agafava el metro per anar des del carrer Rosselló fins al carrer Aragó, fent dues parades de metro i empassant-me el canvi de la línia groga a la verda (sí, pels que ho coneixeu és l’etern passadís, el que no s’acaba mai...) . Encara el conservo, el mapa dic,  (pobre de mi que no ho fes), és per mi tota una relíquia. I per tal de fer-li els honors que es mereix, al menjador de casa resta penjat.

El cas és que tot i ser el meu sisè any a Barcelona, segueixo desorientant-me, perdent-me i buscant explicacions als meus col·lapses mentals quan  de sobte tinc un camí après  i tot d’una em despisto i ja no sé on sóc. No ho nego, queda clar que sóc una d’aquelles persones que va a Hospital Clínic i amb intencions de tornar a peu fins a Verdaguer, acaba apareixent a Poble Nou, sí. Però tots acabem tenint els nostres punts forts i els nostres punts febles i sens dubte, tants anys a Barcelona agafant transport públic d’alguna cosa han servit sinó per anar adquirint aquelles estratègies de batalla quan una agafa el metro. Poca broma, que amb l’experiència t’adones que això també és una habilitat, un art que t’ajuda a estalviar temps, esperes, aglomeracions i passejades inútils per les interminables i caloroses andanes del metro. Però això haurà d’esperar, almenys, a la pròxima entrada.

Un petit refugi.

Són les 7 del matí. Fent honor al seu malnom d’antipàtic i d’emprenyador el despertador fa, com cada matí, la seva feina.  Tots tenim els nostres rituals a l’hora de llevar-nos, i sens dubte, busquem les nostres estratègies per fer que la nostra relació amb aquest aparell sigui el més cordial i plàcida possible. Jo utilitzo la més convencional, la més típica: la dels 5 minuts més. D’altres, es posaran el despertador a l’altra punta de l’habitació per tal d’aixecar-se sí o sí, (per nassos,vaja); i d’altres estan tan ben programats que d’un salt, i d’acord amb el primer pip, fan alehop i ja estan amunt, no hi ha treva, són automàtics.  Fins i tot m’atreviria a dir que són com d’una altra espècie. Quin valor.  Així doncs, després del meu temps de rigor i/o de conscienciació, és moment de ser valents i fer el pensament d’aixecar-se i d’abandonar el microclima d’escalforeta que hem covat sota el pes de les mantes i els llençols. De manera innata, premo el mode ON de la ràdio, i el que semblava ser un moment de solitud i de foscor, queda interromput pel riure del Vador Lladó, Núria Casas, & Co. Les lleganyes comencen a desenganxar-se i el cervell comença a activar-se. Tot seguit arriba la secció : “les coses d’en Peyu” . La sintonia porta el nom del Fricandó Matiner, de rac105.  Somric.

Després d’un bon esmorzar a base de fruita; un entrepanet i un cafetó, m’enfundo les xiruques, els meus texans d’anar al bosc i em preparo la motxilla. No hi poden faltar: la càmera , l’aigua , les ulleres de sol  i els clínex . Miro per la finestra, el cel nocturn comença a amainar i els primers bocins de sol entren per la finestra. El dia s’endevina preciós. Perfecte per sortir a caminar. M’envaeix aquella meravellosa sensació d’abans  de gaudir d’un bon moment. Les imitacions del Xavi Cazorla em recorden que m’he deixat la ràdio encesa. Abric en mà, la paro.

Baixo les escales amb precisió i començo a enfilar el carrer barcelona. Amunt, amunt. Em deturo a Sant Francesc. Si tanco un moment els ulls, oloro el mes de Juny: pólvora; barreja; inici de l’estiu. Les nostres mans agafades, multituds de gent. No em deixaves anar. Música, passa- carrers: Patum, salts.  Tu, jo. Amics. Obro els ulls. L’aire fresc que m’acaricia la cara em recorda que encara estem al mes de Febrer. Records.

Continuo caminant. Malgrat que estiguem a l’hivern el passatge del trencacames no perdona, el sol pica i les primeres gotes de suor comencen a esclarir-se per la superfície de l’esquena.  Tot plegat, val la pena. El paisatge és seductor i Berga comença a desplegar-se als meus peus. És encisador.

 Segueixo tirant cap amunt. La carretera s’estreteix. Sento el soroll d’un canal i els galls de la granja que deixo enrere. Petits plaers. L’hostal Cal Nen i el restaurant Sant Marc m’indiquen que aviat arribaré al camí que marcarà el meu punt de partida. Immersa amb els meus pensaments segueixo recordant. Aquest cop em remunto a la infància, baixant de Peguera, amb bona companyia, amb família.  Sempre adreçàvem per aquest trosset de carretera, el meu pare sempre ha apreciat aquest raconet. Plaers que s’encomanen.

Aviat arribo a la falda de la muntanya. S’imposa majestuosa als meus ulls. Les indicacions són clares: Queralt, 2.2 quilòmetres. El camí serà personalment feixuc, però sens dubte, enamoradís, formós.  25 minuts de camí fets amb companyia d’altres veïns esporàdics de la ciutat, que amb gentilesa i afecte et saluden al teu pas per les entranyes del camí. El millor, arribar a dalt de tot.  I recordar el sentiment de pertinença i estima que li tens a aquesta  petita ciutat  que t’ha acollit i t’ha donat sempre el millor d’ella des que vas arribar al món: família, amics, amor.

Je t'aime

Té els cabells rinxolats (molt rinxolats), curts, és rossa. Està asseguda i s’endevina d’estatura menuda, sens dubte, no passa desapercebuda. La dolçor del seu rostre em fa fixar la meva atenció amb ella. Galtes rosades, bufones i ulls color mel. La paraula que millor la defineix és senzillesa, amb el posat, amb el vestir: uns texans, un jersei de punt color cru i unes vambes; no necessita més.

Seu just davant meu, al costat de la finestra. Mentre el tren avança, els seus ulls deixen enrere el paisatge que contemplen; fa sol. A les seves mans, una llibreta petita, d’aquelles de fulles blanques i sense anelles. És de tapa dura, acolorida i amb un rerefons inconfusible : La Tour Eiffel; el missatge és clar: Je t’aime. L’aire vintage fa que sigui encisadora a la vista, temptadora. Comença a remenar per entre la bossa i finalment es fa amb el que busca, el bolígraf negre. Obre la llibreta d’una manera poc habitual. Segueix cridant-me l’atenció, l’observo. El full està horitzontal, en comptes d’escriure amb la disposició del paper d’esquerra a dreta, ho fa de dalt a baix. Comença a escriure. Em recorda a mi. Ho fa amb ganes, té coses a dir, a expressar.

Passats uns minuts, s’atura. Mira per la finestra, continuem deixant el paisatge enrere, impassible als nostres ulls. La pausa és curta. Torna a obrir la llibreta, però ara per la pàgina 1. Rellegeix, somriu. Somriu amb complicitat. Reconec aquesta sensació...pau, tranquil·litat.

De sobte, els meus pensaments s’interrompen per la megafonia del tren: pròxima parada, aeroport. 

El passeig

Són les 22h. Al carrer fa fred, i més quan una acaba de sopar. No ... si la meva àvia ja ho diu! : “un bon català sempre té fred després de menjar”, i el meu organisme sense ànims d’aixecar anys de dita i tradició, el segueix al peu de la lletra tal que semblo un pollet acabat de sortir de l’ou. M’arrauleixo entre els seus braços, i sembla que així el fred es calma una mica, almenys psicològicament. “El passeig serà curt, arribar fins a casa només ens portarà deu minuts”-sempre em diu. Confesso que això també ajuda.

És dimecres, els dimecres sempre són un bon dia. Com ja és habitual, Gràcia és la nostra destinació per excel·lència: per la proximitat; per l’ambient de barri que ens brinda. Sent de poble de tota la vida, refugiar-se entre els seus carrers un cop a la setmana, reconec que és un respir d’aire fresc dintre l’alè cosmopolita que sempre està present a Barcelona.

Ja hem arribat a la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868, records que fan olor: cervesa, terrassetes, Barça. Nosaltres ens entenem. Poc a poc el fred comença a afeblir-se. Un carrer més un carrer menys i sense adonar-nos-en ja estem emprenent el de la Fraternitat. I allà la tenim, com sempre. Aquella finestra que em desperta curiositat, emoció. La mateixa prestatgeria repleta de llibres a banda i banda; el flexo; les llums de bou incrustades en aquell sostre amb reminiscències a la fusta, que, com sempre, romanen obertes. I és que cada dimecres quan les nostres passes acompanyades del fred travessen aquell carrer, deixo anar la meva imaginació... i m’acompanya l’indescriptible excitació d’inventar-me la vida del/la individu-ídua que jau sota la llum d’aquell flexo.

El millor? Saber que aquell lloc sempre serà fruit del romanticisme dels meus pensaments, sense que ningú més hi pugui irrompre.

La Llista

Tot plegat va començar amb una llista: La Llista (per ser exactes i perquè no dir-ho, una micona meticulosos morfològicament parlant).

El cas és que feia temps que la idea d’escriure un blog em rondava pel cap, ja tornarem després al tema de La Llista. Sóc de mena sensible, observadora i peco d’estar sempre ballant amb els meus pensaments: ara amunt; ara avall; ara una mitja volta; ara l’agafo d’aquí; ara d’allà... Bé, imagino que algú entendrà més o menys del que estic parlant. D’aquesta manera, la idea del blog i després d’unes quantes “ballaruques”, ha acabat per convèncer-me i he decidit tirar-la endavant.

He d’admetre que la meva inconsciència sobre el sacrifici que significa mantenir viu un “projecte” així, és el que m’ha portat fins aquí. Sense pretendre caure en el famós tòpic del que jo anomeno com “la justificació, excusació del no sé si escriuré de manera assídua", vaig decidir que durant un temps incorporaria a la meva bossa un nou complement (sí, un més!): una llibreteta. A partir d’aquell moment va començar a agafar forma el que ara he batejat com La Llista. I què és això de la famosa Llista? Digues-li una font d’inspiració; digues-li un matalàs per no quedar-me sense temes per escriure; digues-li com vulguis!

Però si més no, serà la meva petita excusa particular per intentar no deixar d’escriure.