Je t'aime

Té els cabells rinxolats (molt rinxolats), curts, és rossa. Està asseguda i s’endevina d’estatura menuda, sens dubte, no passa desapercebuda. La dolçor del seu rostre em fa fixar la meva atenció amb ella. Galtes rosades, bufones i ulls color mel. La paraula que millor la defineix és senzillesa, amb el posat, amb el vestir: uns texans, un jersei de punt color cru i unes vambes; no necessita més.

Seu just davant meu, al costat de la finestra. Mentre el tren avança, els seus ulls deixen enrere el paisatge que contemplen; fa sol. A les seves mans, una llibreta petita, d’aquelles de fulles blanques i sense anelles. És de tapa dura, acolorida i amb un rerefons inconfusible : La Tour Eiffel; el missatge és clar: Je t’aime. L’aire vintage fa que sigui encisadora a la vista, temptadora. Comença a remenar per entre la bossa i finalment es fa amb el que busca, el bolígraf negre. Obre la llibreta d’una manera poc habitual. Segueix cridant-me l’atenció, l’observo. El full està horitzontal, en comptes d’escriure amb la disposició del paper d’esquerra a dreta, ho fa de dalt a baix. Comença a escriure. Em recorda a mi. Ho fa amb ganes, té coses a dir, a expressar.

Passats uns minuts, s’atura. Mira per la finestra, continuem deixant el paisatge enrere, impassible als nostres ulls. La pausa és curta. Torna a obrir la llibreta, però ara per la pàgina 1. Rellegeix, somriu. Somriu amb complicitat. Reconec aquesta sensació...pau, tranquil·litat.

De sobte, els meus pensaments s’interrompen per la megafonia del tren: pròxima parada, aeroport. 

El passeig

Són les 22h. Al carrer fa fred, i més quan una acaba de sopar. No ... si la meva àvia ja ho diu! : “un bon català sempre té fred després de menjar”, i el meu organisme sense ànims d’aixecar anys de dita i tradició, el segueix al peu de la lletra tal que semblo un pollet acabat de sortir de l’ou. M’arrauleixo entre els seus braços, i sembla que així el fred es calma una mica, almenys psicològicament. “El passeig serà curt, arribar fins a casa només ens portarà deu minuts”-sempre em diu. Confesso que això també ajuda.

És dimecres, els dimecres sempre són un bon dia. Com ja és habitual, Gràcia és la nostra destinació per excel·lència: per la proximitat; per l’ambient de barri que ens brinda. Sent de poble de tota la vida, refugiar-se entre els seus carrers un cop a la setmana, reconec que és un respir d’aire fresc dintre l’alè cosmopolita que sempre està present a Barcelona.

Ja hem arribat a la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868, records que fan olor: cervesa, terrassetes, Barça. Nosaltres ens entenem. Poc a poc el fred comença a afeblir-se. Un carrer més un carrer menys i sense adonar-nos-en ja estem emprenent el de la Fraternitat. I allà la tenim, com sempre. Aquella finestra que em desperta curiositat, emoció. La mateixa prestatgeria repleta de llibres a banda i banda; el flexo; les llums de bou incrustades en aquell sostre amb reminiscències a la fusta, que, com sempre, romanen obertes. I és que cada dimecres quan les nostres passes acompanyades del fred travessen aquell carrer, deixo anar la meva imaginació... i m’acompanya l’indescriptible excitació d’inventar-me la vida del/la individu-ídua que jau sota la llum d’aquell flexo.

El millor? Saber que aquell lloc sempre serà fruit del romanticisme dels meus pensaments, sense que ningú més hi pugui irrompre.

La Llista

Tot plegat va començar amb una llista: La Llista (per ser exactes i perquè no dir-ho, una micona meticulosos morfològicament parlant).

El cas és que feia temps que la idea d’escriure un blog em rondava pel cap, ja tornarem després al tema de La Llista. Sóc de mena sensible, observadora i peco d’estar sempre ballant amb els meus pensaments: ara amunt; ara avall; ara una mitja volta; ara l’agafo d’aquí; ara d’allà... Bé, imagino que algú entendrà més o menys del que estic parlant. D’aquesta manera, la idea del blog i després d’unes quantes “ballaruques”, ha acabat per convèncer-me i he decidit tirar-la endavant.

He d’admetre que la meva inconsciència sobre el sacrifici que significa mantenir viu un “projecte” així, és el que m’ha portat fins aquí. Sense pretendre caure en el famós tòpic del que jo anomeno com “la justificació, excusació del no sé si escriuré de manera assídua", vaig decidir que durant un temps incorporaria a la meva bossa un nou complement (sí, un més!): una llibreteta. A partir d’aquell moment va començar a agafar forma el que ara he batejat com La Llista. I què és això de la famosa Llista? Digues-li una font d’inspiració; digues-li un matalàs per no quedar-me sense temes per escriure; digues-li com vulguis!

Però si més no, serà la meva petita excusa particular per intentar no deixar d’escriure.