Comptar l’arribada de l’estiu a partir del dia que definitivament canvies el nòrdic pels llençols. Inventar-te
la vida paral·lela de l’actor secundari durant
el transcurs de la pel·lícula on s’explica la vida d’un clar protagonista. Llegir
un llibre i imaginar-te quantes vegades l’autor deu haver esborrat aquella
frase davant l’ordinador, quants maldecaps li deu haver costat trobar un
sinònim a aquella paraula; o quants minuts, hores o inclús dies ha deixat
passar entre paràgraf i paràgraf. Caminar entre una multitud, i adonar-te’n que
deixes endarrere 50 vides/segon d’interessantíssimes
persones que mai tindràs l’oportunitat de conèixer. Escoltar una cançó, i
cavil·lar a quants milers de persones els deu fer feliç i al mateix temps a
quants milers de persones més els deu entristir. Veure una fotografia i intentar
entendre un somriure, una situació, un sentiment. Comptar el temps que dura un
trajecte, pel número de cançons que tens temps d’escoltar.
I és que de vegades, només necessitem canviar el punt de vista des del qual
ens mirem les coses. Anar més enllà, o no, ja és decisió nostra. Però almenys
és interessant recordar que per arribar a ser una persona crítica amb el que t’envolta,
cal entendre totes les opcions de les quals disposes, deixant la superficialitat,
per una altra estona.