Unitats de Mesura.

Un  trajecte mesurat  per “X” número de cançons (quilòmetres).

Una hora que dura 60 petons (minuts).

Els “bips” (segons)  que tarda un microones a escalfar el menjar.

Els mals de panxa (mesos) que ens costarà resoldre un problema.

Les rialles (pàgines) que et dóna la lectura d’aquell llibre.

Els somriures sincers (anys) que dura una relació amorosa.

El(s) tonteig (dies) que dura l’inici d’aquesta relació.

L’olor (estona) dels primers instants quan et torno a veure.

 (Els) Les llàgrimes (mesos) que costarà superar-ho.

Cerveses (nits) que trenquen esquemes, arreglen móns i desinhibeixen.

Els número de tés/cafés  (minuts) que ens demana el cos per despertar-nos.

Els t’estimo (moments) que queden pendents.

(Els)Les espelmes d’aniversari (anys)  que demanen somnis impossibles.

Finals, principis ( punts suspensius) que marquen tran...si...cions...

Suspirs (comes)  que marquen pauses eternes.

O senzillament punts i final (adéus)  que ens deixen sense aire.

I sis.

Apostar, fallar. Apostar, guanyar. Conformar-se, i qui sap?

I què es la vida si no un conjunt de moments que ens obliguen a prendre una sèrie de decisions que marcaran el camí que seguirem? Uf. Agafem aire.

Típic i tòpic, eh?

Sí, sí. Però carda por (amb perdó). Molta.

Aquell moment a la vida en què el cap s’omple de “ i si...” , “i si...” etc.  I els “i sis” i tu us en aneu de “paseo”  agafadets de la mà i escalfant-vos el cap sense arribar a cap mena de conclusió. Suposo que pels que pensem més amb el cor tendim a això, a no veure-hi clar en moments decisius.  

Qualsevol amb dos dits de front i amb una mica de raonament en marxa veuria ràpidament La Solució. Però és inevitable, els somiatruites ens definim, entre d’altres, per aquest principi bàsic: el cor mana. I què vol dir això? Doncs bona pregunta.

Som sensibles de mena, observadors fins a la medul·la i somiadors per defecte. Molt bonic sí, però una gran putada moltes vegades. El poder de la imaginació combinat amb dosis de por (perque, perquè negar-ho? som uns cagats!) fan que sovint el cor vagi escoltat per un exèrcit de sentiments que camina a les fosques. Conseqüències d’això? Els impulsos. Aquella via d’escapament que ens fa creure que hem pres una decisió quan en realitat l’únic que hem fet és donar un pas en fals.

Un salt al buit que ens segrega un punt d'adrenalina instantània però que al cap i a la fi ens dóna una bofetada de realitat i ens fa retrocedir, una altra vegada, al punt de partida dels nostres “i sis”: apostem o ens conformem?

Imaginar (-te)

De ment distreta i creativa, l’Ona s’entretenia mirant les pampallugues del fluorescent d’aquella habitació d’hotel. Estirada al llit, el temps s’anava consumint.

(Feia anys que es coneixien, amics en comú. S’atreien).

 Ple mes d’agost, la seva pell bruna ressaltava amb el blanc d’aquells llençols. “I think of you often. Have you forgotten, the way you looked at me...”. La música no havia deixat de sonar.

(Tampoc es veien massa. De tant en tant i sense oportunitat d’intercanviar gaires paraules. L’imaginava. Dolç, atent, somiador.  )

Les parets estaven folrades de paper antic, flors de tons roses i vermells  agrupades entre sí formant rombes que simultàniament es propagaven per aquell petit espai. L’Ona seguia taral·larejant. “May I ask a question? But take in its sense. Can I...”.  L’antiguitat de l’envà assumia els seus pensaments i tristors, de la mateixa manera que ho feia amb la parella de l’habitació del costat. Gemecs, punts àlgids, amor: silenci.

(Mirades que parlaven. Paraules escrites,  oblidades. Whatsapps matiners. L’imaginava.)

Absorta en els seus pensaments no havia parat compte que l’aire condicionat seguia funcionant. Pell de gallina. Calfreds.  La llista d’Spotify seguia sonant. “Que cabró l'amor, que fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda. Que cabró l'amor!”.

(  Perquè?.   Fantasejava.   Parava, no podia ser.   L’escric  .  És impossible  .  Dolor   .   L’escric   .       Suspirs      . )

La pluja havia començat a endevinar-se pel vidre que donava a aquell pati interior.  El ressó de les gotes caient al terra era encisador. “Que es pot follar amb amor i sense. Que no hi ha motor més enganyós que l'esperança: no va més lluny qui més es cansa.”

( Por  .   Morir de ganes  :   d’ acariciar-lo   ,    d’ abraçar-lo   .    Por   .   No podia ser   . )

Va calçar-se les sandàlies. Va sortir a trepitjar la sorra mentre la pluja l’amarava de dubtes, d’il·lusions, de tristeses.  

Mentrestant, el món preocupat pel paraigües.