background


sábado, 2 de mayo de 2015

(A)rítm(i)es.

I res li feia més por que el parpelleig del  cursor a l'inici d’un full en blanc.  Un ritme constant que esperava  impacient de ser trencat per paraules que explicarien històries inversemblants, sospirs ofegats, somriures plens de complicitat, secrets amagats... Inicis, que al cap i a la fi començarien igual que acabarien:  amb el pampallugueig silenciós d’una incertesa verge apunt de ser bombardejada per idees que es precipitarien contínuament al buit de la seva ment.
Mentrestant... el nus. Aquell espai on l’oportunitat de ser lliures  esdevenia més gran que mai.

I què era la vida si no això? Arribar al món amb l’única companyia d’un plor que desperta el compàs del cor. Bum-bum. Un ritme imparable preparat per sentir històries que descriuran la nostra identitat. Un ritme llest per escriure un destí que resta única i exclusivament a les nostres mans. Un camí que comença igual que s’acaba, però del qual  desconeixem el nus. I què fa més por que això...?

L’intermitent de l’espera. El tic-tac d’un rellotge que s’acompassa amb el bum-bum del nostre cor i ens fa tremolar quan dubtem del camí que estem seguint. L’intermitent del futur que simultàniament ens separa del passat i  ens recorda allò tan típic i tòpic : que el temps no s’atura, que de vida només n’hi ha una. El pitjor?

Normalitzar una fet i fer-li perdre la màgia que el seu significat comporta. I així, deixar la vida passar entre intermitent i intermitent.









domingo, 8 de marzo de 2015

Clinc, clinc.

El clinc clinc de la cullera donant voltes en aquella tassa de té fumejant la tenia absorta en els seus pensaments.


El ressò de les seves paraules encara retrunyia dins el seu cap. Ja havien passat dues setmanes. Entre copes de vi i riures... Silencis. Serietats que es resolien amb “ en fins...” i bromes que, acompanyades d’incòmodes “jejejes”, amagaven més veritats de les que es pensaven.


Clinc,clinc.                            I tu, com et definiries? – li digué.                 


Mentre reconstruïa amb pedaços d’imaginació i records la resposta que li donà, queixalà el tros de pamboli, sal i xocolata. Era diumenge.  Havent obert el porticó de la finestra de la cuina s’endevinaven  les primeres olors i sorolls de la primavera. Ocells, flors i rajos de sol que amagaven la calidesa d’un hivern que s’acabava.


“Què com em definiria?”- pensà un tant irritada                        Clinc, clinc, clinc, clinc.


Preguntes que llançades d’imprevist, només podien ser contestades de puntetes. Preguntes que enlluernaven l’ambient , preguntes que sí, però no. Preguntes que potser, i només potser, algun dia les hi podria contestar amb més sinceritat.

Mentrestant, petites possibles respostes s’amuntegaven per la seva ment com petits flocs de neu dels que es desfan quan arriben a terra.


“Era...l’olor de gessamí quan, a ple estiu, envaïa cada racó de casa l’àvia.  Els petons amb gust de sal. Les abraçades dels seus nens de primer. L’olor de les castanyes quan arriba la tardor. La seva família. Els petits detalls. Els amics. Les pigues de sota el nas. El seu primer amor. Les amigues que eren germanes i que ja havien deixat de ser-ho. Els amors prohibits, com tu. Les pors que no la deixaven passar pàgina. Les galtes vermelles que no podia dissimular en situacions incòmodes. L’olor de mandarina. El soroll del mar. La música que deia tantes veritats. Els viatges de l'estiu. El record de les fotografies. El riure i l’estimar sense parar. La seva llengua. L’empatia que es desprenia del seu tarannà. El menjar en general i el formatge en particular. La curiositat de conèixer i d’aprendre. La constant observació de la vida. Una copa de vi...”





Clinc.  






viernes, 20 de febrero de 2015

Eterns.

“I què és l’amor? Un whatsapp a les 3 de la matinada?”
“I què és la llibertat…?”

Reflexions d’un vocalista que, entre cançó i cançó, llençava preguntes a l’aire. Preguntes que, a la seva manera, cadascú responia. Ja fos amb rialles [iròniques], pensaments prohibits, glops dels que fan oblidar o confessions a cau d’orella.

La llum tènue del local embriagava l’ambient del públic. L’adrenalina que es desprenia de les cançons i el decorat d'una sala tan emblemàtica com íntima feien somiar en móns  gairebé [im]possibles.

Cerveses, amics, rock alternatiu. Gent, molta gent. Claustrofòbia i suor.

Enmig d’aquell enrenou: Ell. S’hi va fixar.

L’acompanyaven dues noies amb les que compartia balls, salts, riures. Elles: llavis vermells,  texans arremangats i vambes. Cervesa en mà commemoraven records i vells temps mentre cantaven a ritme frenètic cançons que, de ben segur, formaven part de la banda sonora de les seves vides.

Mentrestant, Ell. Barba de tres, quatre dies. Trenta i (tants). Mòbil a una butxaca.  Bolígraf i  paper a l’altra. 

Pensaments que en moments efímers  tenien la necessitat de ser eterns.



Allà, dret, envoltat de món, soroll, empentes i emocions; uns ulls encuriosits l’observaven mentre la resta, semblava que els passés inadvertit un fet tan idíl·lic i poètic com estrany i curiós a la vegada. 







domingo, 25 de enero de 2015

Reflexos.

A l’estiu, almenys, s’entelaven els vidres del mirall quan es dutxava- va pensar. El vapor embolicava la delicadesa del cristall i el convertia en el millor amagatall per no descobrir-se.


A l’hivern en canvi, l’efecte del calefactor deixava els vidres intactes. Transparents, nus. Avui tocava tornar-lo a engegar. Pell de gallina mentre esperava l’escalfor. Un cop dins, el raig de l’aigua caient pel seu cos va alleujar la tensió dels seus músculs, era divendres.  L’alè del mes de desembre li va recordar que un altre trimestre estava apunt d’acabar. Sospirà.


Tenia 34 anys. El vertigen que causava el pas del temps la feia tremolar. Mirar enrere i... i... Històries de cors trencats, de pèrdues, de mentides. Històries de decisions i decepcions. Històries d’amics que hi eren i ara no hi són: marits, fills, estranger. Històries de les que feien tremolar de felicitat. Histò...  
Mirar endavant i... i... Incògnites. La incògnita de saber si mai més podria deixar-se estimar, la incògnita de la solitud, la incògnita, també, de la gent que encara no s’havia creuat pel seu camí i que encara no sabia que li canviaria la vida. La incògnita de saber si  tindria valor. Valor de treure’s la cuirassa. Valor de deixar-se portar i per fi abandonar aquella por que “de cara a la galeria” no la paralitzava però no la deixava avançar. Incògn...


El vapor de l’aigua bullint  es dispersava a ritme de Jack Johnson. 

Can’t you see that it’s just raining...ain’t no need to go outside...


Va córrer la cortina de la dutxa i després dels mesos d’estiu, va tornar a  recordar aquella sensació. Veure’s nua, desprotegida, davant del mirall. Cara a cara amb aquelles petites imperfeccions que la deixaven indefensa vers el món. La vergonya d’observar-se de prop ... sempre l’havia evitat.


Make you banana pancakes, pretend like it’s the weekend now...
And we could pretend it all the time
Can’t you see that it’s just raining...?

Després d’eixugar-se la cara,  es va embolcallar i refugiar sota l’escalfor de la tovallola.

2 correus electrònics
1 avís de Facebook
3 avisos de Twitter




1 Whatsapp:  Véns? T’espero a la segona estrella a la dreta...






sábado, 3 de enero de 2015

Marxar o Arribar.


El pes de les bosses li estava comprimint el canell d’una mà. Mentrestant, l’altra buscava impacientment les claus de casa en aquell fons que semblava etern: tiquet de la compra, mocadors, carregador, algun prospecte de propaganda, bàlsam de llavis, agenda, mp4 etc. Merda.  El pessigolleig constant i innocent dels seus rínxols balancejant-se insistentment per les galtes, li estaven fent perdre la poca paciència que li quedava. Segons després, els seus dits per fi es van fer amb les claus. El fred d’aquell vespre va ajudar que la mà que subjectava el pes de les maletes quedés adormida mentre pujava les escales que la conduïen, per fi, a casa. Sempre amunt i avall.



Feia gairebé set anys que la Júlia s’havia tret el carnet de conduir. Tenia en prou feines 19 anys quan ho va fer. Sempre havia pensat que això de portar cotxe no estava fet per ella. El temps i les circumstàncies l’havien acabat convencent del contrari. Era l’espai vital on la imaginació guanyava més poder. L’espai on probablement havia pres més decisions de la seva vida: carretera eterna, solitud, paisatge, música i més música. I més imaginar. L’espai on dir les coses en veu alta no feia cap por. L’espai on el convenciment i la valentia guanyaven més força que mai. L'espai on, perquè enganyar-nos, la covardia es maquillava gràcies a  l'híbrid que unia la sensació de tenir valor mentre semblava que fugies. 

Adrenalina, tristor, por, felicitat, calma, nervis, impotència, quilòmetres. Distància i conseqüentment fredor. Sempre...amunt i avall.


Per fi havia deixat caure totes les bosses a terra. Seguia repenjada a la porta. Recuperant l’alè, recordant i preguntant-se: però què coi estàs fent?



Nas gelat i vermell. Galtes rosades i pigues del nas difuminades, espantades pel fred d’un pis buit. Espantades d’ella mateixa.