I res li feia més por que
el parpelleig del cursor a l'inici d’un
full en blanc. Un ritme constant que
esperava impacient de ser trencat per paraules
que explicarien històries inversemblants, sospirs ofegats, somriures plens de
complicitat, secrets amagats... Inicis, que al cap i a la fi començarien igual
que acabarien: amb el pampallugueig
silenciós d’una incertesa verge apunt de ser bombardejada per idees que es precipitarien
contínuament al buit de la seva ment.
Mentrestant... el nus. Aquell espai on l’oportunitat de ser lliures esdevenia més gran que mai.
I què era la vida si no això? Arribar al món amb l’única companyia d’un
plor que desperta el compàs del cor. Bum-bum. Un ritme imparable preparat per
sentir històries que descriuran la nostra identitat. Un ritme llest per
escriure un destí que resta única i exclusivament a les nostres mans. Un camí
que comença igual que s’acaba, però del qual desconeixem el nus. I què fa més por
que això...?
L’intermitent de l’espera. El tic-tac d’un rellotge que s’acompassa amb el
bum-bum del nostre cor i ens fa tremolar quan dubtem del camí que estem
seguint. L’intermitent del futur que simultàniament ens separa del passat i ens recorda allò tan típic i tòpic : que el
temps no s’atura, que de vida només n’hi ha una. El pitjor?
Normalitzar una fet i fer-li perdre la màgia que el seu significat
comporta. I així, deixar la vida passar entre intermitent i intermitent.