Reflexos.

A l’estiu, almenys, s’entelaven els vidres del mirall quan es dutxava- va pensar. El vapor embolicava la delicadesa del cristall i el convertia en el millor amagatall per no descobrir-se.

A l’hivern en canvi, l’efecte del calefactor deixava els vidres intactes. Transparents, nus. Avui tocava tornar-lo a engegar. Pell de gallina mentre esperava l’escalfor. Un cop dins, el raig de l’aigua caient pel seu cos va alleujar la tensió dels seus músculs, era divendres.  L’alè del mes de desembre li va recordar que un altre trimestre estava apunt d’acabar. Sospirà.

Tenia 34 anys. El vertigen que causava el pas del temps la feia tremolar. Mirar enrere i... i... Històries de cors trencats, de pèrdues, de mentides. Històries de decisions i decepcions. Històries d’amics que hi eren i ara no hi són: marits, fills, estranger. Històries de les que feien tremolar de felicitat. Histò...  

Mirar endavant i... i... Incògnites. La incògnita de saber si mai més podria deixar-se estimar, la incògnita de la solitud, la incògnita, també, de la gent que encara no s’havia creuat pel seu camí i que encara no sabia que li canviaria la vida. La incògnita de saber si  tindria valor. Valor de treure’s la cuirassa. Valor de deixar-se portar i per fi abandonar aquella por que “de cara a la galeria” no la paralitzava però no la deixava avançar. Incògn...

El vapor de l’aigua bullint  es dispersava a ritme de Jack Johnson. 

Can’t you see that it’s just raining...ain’t no need to go outside...

Va córrer la cortina de la dutxa i després dels mesos d’estiu, va tornar a  recordar aquella sensació. Veure’s nua, desprotegida, davant del mirall. Cara a cara amb aquelles petites imperfeccions que la deixaven indefensa vers el món. La vergonya d’observar-se de prop ... sempre l’havia evitat.

Make you banana pancakes, pretend like it’s the weekend now...

And we could pretend it all the time

Can’t you see that it’s just raining...?

Després d’eixugar-se la cara,  es va embolcallar i refugiar sota l’escalfor de la tovallola.

2 correus electrònics

1 avís de Facebook

3 avisos de Twitter

1 Whatsapp:  Véns? T’espero a la segona estrella a la dreta...

Marxar o Arribar.

El pes de les bosses li estava comprimint el canell d’una mà. Mentrestant, l’altra buscava impacientment les claus de casa en aquell fons que semblava etern: tiquet de la compra, mocadors, carregador, algun prospecte de propaganda, bàlsam de llavis, agenda, mp4 etc. Merda.  El pessigolleig constant i innocent dels seus rínxols balancejant-se insistentment per les galtes, li estaven fent perdre la poca paciència que li quedava. Segons després, els seus dits per fi es van fer amb les claus. El fred d’aquell vespre va ajudar que la mà que subjectava el pes de les maletes quedés adormida mentre pujava les escales que la conduïen, per fi, a casa. Sempre amunt i avall.

Feia gairebé set anys que la Júlia s’havia tret el carnet de conduir. Tenia en prou feines 19 anys quan ho va fer. Sempre havia pensat que això de portar cotxe no estava fet per ella. El temps i les circumstàncies l’havien acabat convencent del contrari. Era l’espai vital on la imaginació guanyava més poder. L’espai on probablement havia pres més decisions de la seva vida: carretera eterna, solitud, paisatge, música i més música. I més imaginar. L’espai on dir les coses en veu alta no feia cap por. L’espai on el convenciment i la valentia guanyaven més força que mai. L'espai on, perquè enganyar-nos, la covardia es maquillava gràcies a  l'híbrid que unia la sensació de tenir valor mentre semblava que fugies. 

Adrenalina, tristor, por, felicitat, calma, nervis, impotència, quilòmetres. Distància i conseqüentment fredor. Sempre...amunt i avall.

Per fi havia deixat caure totes les bosses a terra. Seguia repenjada a la porta. Recuperant l’alè, recordant i preguntant-se: però què coi estàs fent?

Nas gelat i vermell. Galtes rosades i pigues del nas difuminades, espantades pel fred d’un pis buit. Espantades d’ella mateixa.