(A)rítm(i)es.

I res li feia més por que el parpelleig del  cursor a l'inici d’un full en blanc.  Un ritme constant que esperava  impacient de ser trencat per paraules que explicarien històries inversemblants, sospirs ofegats, somriures plens de complicitat, secrets amagats... Inicis, que al cap i a la fi començarien igual que acabarien:  amb el pampallugueig silenciós d’una incertesa verge apunt de ser bombardejada per idees que es precipitarien contínuament al buit de la seva ment.

Mentrestant... el nus. Aquell espai on l’oportunitat de ser lliures  esdevenia més gran que mai.

I què era la vida si no això? Arribar al món amb l’única companyia d’un plor que desperta el compàs del cor. Bum-bum. Un ritme imparable preparat per sentir històries que descriuran la nostra identitat. Un ritme llest per escriure un destí que resta única i exclusivament a les nostres mans. Un camí que comença igual que s’acaba, però del qual  desconeixem el nus. I què fa més por que això...?

L’intermitent de l’espera. El tic-tac d’un rellotge que s’acompassa amb el bum-bum del nostre cor i ens fa tremolar quan dubtem del camí que estem seguint. L’intermitent del futur que simultàniament ens separa del passat i  ens recorda allò tan típic i tòpic : que el temps no s’atura, que de vida només n’hi ha una. El pitjor?

Normalitzar una fet i fer-li perdre la màgia que el seu significat comporta. I així, deixar la vida passar entre intermitent i intermitent.